Projecte presentat en el marc del Lúcid, Cicle d’Art i Poesia a cura de Mar Serinyà i Rosa Pou a la Sala de Torroella de Montgrí juntament amb el llibre de poesia Afamats d’Ester Andorrà.
Jamais vu és, en l’àmbit de la lingüística, l’expressió que s’utilitza per designar el fenomen que s’esdevé quan, després de repetir freqüentment una paraula, aquesta sembla que perdi el seu significat. La persona que experimenta un jamais vu té la sensació que, tot i saber que aquella paraula és real, durant un breu període de temps, és incapaç de reconèixer-la, d’atribuir-li un significat, com si no l’hagués vist mai abans.
El jamais vu es produeix sovint per saturació semàntica; la repetició excessiva fa que una paraula o una frase temporalment perdin el seu significat per aquella persona que la llegeix o l’escolta, que passa únicament a percebre un seguit de formes o sons sense sentit.
Aquest és el punt de partida d’un projecte que busca establir una relació entre llenguatge i imatge, entre paraula i paisatge, a través de la repetició. De la mateixa manera que experimentem la pèrdua de significat d’una paraula durant un petit període de temps quan tenim la sensació d’un jamais vu, podem experimentar el mateix fenomen a través d’una imatge? Després de veure-la moltes vegades, aquesta pot desprendre’s del seu significat, del seu context, i la podem llegir, encara que sigui per un petit lapse temporal, com una composició formal, des de l’estranyesa, com si no l’haguéssim vist mai abans?
El projecte presentat dins el cicle d’art i poesia Lúcid es concreta en una sèrie de matrius de gravat en les quals una fina incisió mostra una abstracció de diversos perfils de paisatges familiars.